BARCELONA. Després dels desgraciats esdeveniments viscuts ahir al campus universitari i els carrers de Barcelona, cal fer una reflexió i respondre a unes quantes preguntes: que potser mereixem una policia que actuï contra els ciutadans? De debò vivim sota la protecció de les garanties constitucionals d’un Estat de Dret? Depurarem el procés d’intervenció policial per a evitar que quelcom semblant pugui tornar a passar? S’obriran processos penals contra els autors materials dels abusos policials? Dimitirà el conseller Saura? El cessarà el president Montilla?
Una càrrega policial indiscriminada, en plena Via Laietana, al cor de Barcelona... centenars de policies armats fins les dents, colpejant als més de cinc mil estudiants que s’havien concentrat per a protestar contra les formes emprades pel poder públic per a imposar el seu pla de privatització de l’educació superior de titularitat pública, valent-se del pretext d’una suposada homologació europea de títols universitaris.
Sembla ser que el pla de Bolonya és una mena de guerra preventiva, destinada a evitar la il·lustració dels fills dels treballadors més humils. Un objectiu polític que cerca crear una casta social que faci encara més difícil accedir als estudis superiors. Davant d’una cosa tan greu, es normal que la gent protesti, el que no es normal es que un Estat democràtic respongui a aquestes protestes de naturalesa cívica i no-violenta, emprant la força bruta.
Alguns dels policies, clarament superats pels esdeveniments, bojos d’ira i impotència, la van emprendre a cops contra pacífics vianants, aliens a la protesta: ancians, dones i nens van resultar amb ferides de diversa consideració, sota l’efecte de la força (i el ’valor’ que proporciona emprar armes contra víctimes desarmats) de la policia.
No pot ser que la resposta oficial davant el significatiu sector d’estudiants crítics amb el procés de privatització encoberta de la universitat pública es limiti a exercir la brutalitat policial i la prostitució de l’aparell jurídic. Això, a més d’embrutir i desnaturalitzar les funcions pròpies de les institucions públiques, perverteix l’essència mateixa d’un sistema que es vol fer passar per democràtic.
El vot de la ciutadania no constitueix un xec en blanc que faculti als polítics a utilitzar la violència contra les minories no-violentes, crítics amb l’adopció d’una determinada línia d’actuació política.
Va en contra de l’essència de la Universitat el fet que un rector cedeixi a la pressió política i autoritzi la intervenció policial dins de la seva sagrada institució educativa, amb l’ànim posat en destruir físicament les protestes contra allò que hom no pot aprovar.
La democràcia no és d’una dictadura amb vots. Privatitzar és robar a tothom. Robar els mitjans públics d’accés a l’educació superior, és un míssil en la línia de flotació de tota ciutadania. Hom diria que el poder pretén eradicar qualsevol indici de revolució, imposant un filtre de classe (de poder adquisitiu) per a poder gaudir d’accés a la Il·lustració.
Va resultar patètic veure un Rafel Olmos esfereït temorós de perdre el seu lloc, visitar el lloc dels esdeveniments, hores després, per tractar de demanar perdó als periodistes que van resultar agredits per les bèsties brutes del seu departament.
